martes, 22 de junio de 2010

La ultima borrasca de la primavera!!


També es mala sort que el cap de setmana tinguem una depressió creuant el pirineu i acompanyada de vents gèlids de nord.
Vuit del matí, cinc graus positius a Puigcerdà i arrenglerats a la sortida per tal d'afrontar els 140 quilòmetres de cursa.
Per fí comencem a rodar. Els primers quilòmetres es fan depressa, tothom te ganes d'arribar.
Comencem a notar el vent fred al cos i busquem un grupet on aixoplugar-nos del vent. No es moment de tirar sol o et quedes en l'intent.
Els quilòmetres van passant ràpidament i la mitja es alta.
Arribem a la Seu i es moment de començar a treure roba així que el paravent va guarda't. Comencem a tenir nuvols al cel que ens fan preveure que el sol durará poc.
Evidentment i al arribar al estadi d'Andorra el cel es comença a tancar. Decideixo no aturar-me en l'avituallament i segueixo en direcció a Canillo on trobaré un altre per avituallar-me.
A l'arribar a l'alçada d'Encamp comencem a notar la barrufa de neu a la cara i veiem que el que tenim damunt nostre es un temps d'infern. Encara no podem preveure el que després ens haurem d'enfrontar.
Pujada forta per les rampes del santuari de Meritxell i un cop salvat el desnivell arribem a Canillo sota una intensa tormenta de neu granulada i fort vent. El terra esta mullat i al rodar ens anem mullant la roba i les sabatilles.pedalem fort i més fort per tal de no perdre la poca escalfor corporal que encara conservem. Ulleres entelades, roba xopa, el vent que cada cop es més fort i davant nostre el port d'Envalira que tot comená després de deixar el trencall de les pistes de Grau Roig que veiem emblanquinades.
Corves,rampes, més corves i més rampes. Finalment arribem a coronar el port.
Moment d'agafar uns fulls de diari per protegir-nos del fred de la baixada, ens calcem tota la roba que tenim, que la veritat es poca i enceto la baixada sobre un terra mullat i a 0ºC "ni fred ni calor". La sensació que tinc després de baixar tres curves es d'haver entrat en el congelador del meu frigorific de casa. No tinc mans, ni dits, ni cara, i per acabar-ho d'adobar, els frens de la bici cada cop responen menys.
He d'aturar-me un parell de cops abans d'arribar al Pas de la Casa per tal d'intentar refer els dits. El fort vent i la tormenta que seguim patint ens fa finalment desistir de seguir avall e intentar pujar Puymorents així que decideixo aixoplugar-me a una de les garites que amablement ens han cedit els gendarmes francesos i esperar la repatriació a Puigcerdà que l'organització de la cursa ha proposat veient els greus problemes metereològics que aquesta edició ens ha tocat patir.
Decebut per la mala sort que m'acompanya, decideixo posar fí aquest any a la Tres Nacions. L'any vinent milloraré el temps que ja portava millorat fins a l'aturada.

jueves, 17 de junio de 2010



La 3 Nacions la tinc a tocar, diumenge es la gran cita i espero que tingui bon temps encara que es parla que fara força fred.
Aquestes darreres setmanes he sortit de nou amb més intensitat que abans de la Bonaigua i crec que aquest cop tinc més opcions d'acabarla i poder rebaixar el meu temps de l'any passat de 6h 06'.
A veure que passa.

lunes, 7 de junio de 2010

Les Tres Nacions s'apropen!!!!


Quan aprenem a caminar, també caiem i quan caiem aprenem a aixecar-nos. Avui estic aprenent a aixecar-me i tornar a caminar, rodar, pedalar i tornar a tenir un nou repte davant.
TRES NACIONS!!!!, d'aqui a dues setmanes torno a competir!!!!, cursa de 140 kms que roda per terres de Catalunya, Andorra i França.
Sortint de Puigcerdà ens dirigim cap a la Seu d'Urgell per després tombar a dreta i començar l'ascensió cap a terres Andorranes. Ens endinsem al pais tot creuant de sud a nord fins dalt del port d'Envalira.

Un cop dalt ràpida baixada cap al Pas de la Casa, creuem frontera i poc després tombem de nou a dreta per enfilar el por de Puymorens, curt però trencador, per a tot seguit tornar a enfilar llarga baixada fins a Bourgmadame on tornem a travessar frontera i enfilem la darrera pujada fins al poliesportiu de Puigcerdà on trobaré l'arribada.

Demà començo a rodar de nou!!!!

domingo, 6 de junio de 2010

Quan la muntanya et diu no!!!




Vuit i mtja del matí i el coet s'enlaira per donar-nos la sortida al prop de vuit cents ciclistes que hem decidit participar-hi a la BONAIGUA 2000.
Comencen els quilòmetres a un ritme viu, 45 kms/hora, hem dona la sensació que tothom esta impacient per tal d'enfilar el port. Poc a poc ens anem apropant tot passant Sort, primer, Llavorsi després i tombant a esquerra per tal d'arribar a Esterri d'Aneu, moment en que la cursa comença a etirar-se, posar-se cap amunt i començar a sentir de veritat les cames que fins llavors anaven seguint el grup sense molt d'esforç.
Primeres rampes i el sol ja apreta de valent!!! L'aigua comença a mancar al bidó i ja hem pregunto on es troba l'avituallament.
Curves i curves i més curves, pujada lenta i començo a veure que avui no es el meu día. El cap no m'acompanya i no trobo aquell ritme que necessito per pujar tranquil. Les pulsacions hem pujen, estic bebent més aigua del normal i tot hem sembla més feixug.
Finalment, ja soc dalt. La bonaigua está superada.
Com que ja m'he aturat al control de pas mentre pujaba i he carregat provisions ja no m'aturo a dalt així que enfilo una vertiginosa baixada cap a Viella, llarga i plena de revolts on agafem velocitats de 80 kms/hora.
Poc a poc i a mida que anem perdent alçada, el pendent també baixa i m'obliga a pedalar de nou amb un vent de cara que no ens ajuda gaire. Hem arribat a Viella.
Petit recorregut pels seus carrer i comencem a enfilar la pujada cap al tunel.

Tres rampes i la cama esquerra hem diu que ja te prou. Una rampa al maleit isquio hem fa aturar-me fins a tres cops. M'aturo un cop i un altre intentant remediar el mal i veure si hem puc refer però la fatiga es evident i començo a pensa que per a mi s'acaba la sortida.
M'aturo en el darre control d'avituallament abans del tunel i miro de menjar de nou. He perdut molt de temps i ja no tinc ritme de cursa sinó que s'ha tornat ritme de supervivència.
Pujo de nou i aconsegueixo arribar al tunel. Un cop allá i després d'esperar prop de deu minuts a que passi un camió de materies perilloses i que ens ha tallat el tunel, proseguim. Mai hagues pensat que el tunel es faría tan llarg. Cinc quilòmetres interminables, de pujada i amb un fred de nassos. per fí a l'altra banda.
Tennía plantejat aturar-me aquí i deixar-ho correr però després de menjar una mica intento refer-me de nou i decideixo baixar camí de Pont de Suert i veure si puc pujar el darrer port.
Baixada amb vent en contra tota l'estona m'obliga a seguir pedalant el que hem fá finalment aturar-me a dos quilòmetres d'enfilar el port. La meva cursa s'ha acabat. les cames molt adolorides i cansades i el cap fos. Avui la muntanya m'ha vençut.