TITAN DESERT, 3ª part.

L’estiu ja es fora i en plena tardor, quan sembla que el fred ja vol tornar jo també torno aquest cop amb més intensitat als entrenaments de sala.

Rutina de gimnàs, màquines, estàtica, cinta, peses,…. I rodar, rodar molt.

La presentació de la TITAN DESERT a Barcelona, acompanyat de l’Antoni Fernandez i d’en Francesc Ollé en representació del Club Ciclista Pinxo Vallirana i d'en Francesc SAnahuja i en Josep Portell en representació del Club Excursionista de Gràcia, així com del meu pare, en Toni Albaladejo qui m'acompanyará en aquesta aventura, hem dona el tret de posada en marxa sense retorn.

Tot comenta a precipitar-se.



L’augment d’intensitat en les pautes d’entrenament, la contractació dels serveis mecànics i de fisio, l’inscripció a la cursa, la posta a punt cada cop més minuciosa de la que serà la meva màquina del diable per part del nostre mecànic i amic Carlos que amb la seva infinita paciència hem dona suport un cop rera l’altre (ara hem falla això, ara he trencat allò, ara aquest soroll, ara, ara ,ara…).

En aquest temps, altres curses han anat caient. Sant Joan Despí-Montserrat, MiBTT Compex, i compaginades amb sortídes amb la bici de carretera i d’altres amb la btt acompanyades dels meus companys de club, van donant-me cada dia que passa l’impresió de que encara i anar en solitari a aquesta competició, no estic sol. Tots ells hem recolzen entre “brometes” i tenen els ulls posats en aquest projecte.

Presió, motivació, patiment i esforç son una barreja de sentiments alhora d’afrontar el día a día.

Sis mesos queden per tastar el desert. Etapes llargues si cap que en anteriors edicions, barrejades amb dunes, etapes de muntanya i navegació i fins i tot una contrarellotge on tu i la teva máquina s’enfronta en solitari a l’inmensitat d’aquelles planúries on res davant i res darrere t’indiquen que vas pel bon camí.

Tan sols, el teu GPS, el road book i la teva intuició faran d’aquell moment un èxit o un fracàs en l’esbojarrada forma de correr a tota velocitat per les pistes empedrades del desert per tal d’esgarrapar segons al cronòmetre. Tot un repte si senyor.

Fins aviat.

Els dies passen i hem queda menys d’un any per trepitjar terra marroquina.

He començat a treballar al gimnàs de la mà d’un preparador que hem marcará les pautes al llarg d’aquest temps per tal de millorar tecnica i fisicament dins d’un equilibri que eviti lessions o el que sería pitjor. Un estancament en la meva evolució física.

Actualment estic visitant el gimnás tres cops per setmana amb sessions que no baixen de les dues hores complementant els caps de setmana a rodar en bici per tal de fer quilòmetres a les cames i potenciar la vessant aeròbica de l’entrenament.

Taules d’exercicis repetitives han de donar i de fet ja ho estic notant, força i desenvolupament als musculs que haurán de patir de valent i que hem reforçaran l’estructura general del cos.

Paralelament m’he marcat al llarg de l’any una serie de curses en la que he d’evaluar i experimentar el meu progrés, educant el meu cos a la dosificació de l’esforç, a la hidratació i avituallament correcte i pautat per tal de que el cos tingui els nivells de sucre necessaris per tal d’evitar un defalliment. Realment no es facil beure i menjar quan no tens ganes. Però es vital.

Un exemple d’això va ser la participació en una de les proves que mes es poden semblar a una etapa de les que viuré a la TITAN DESERT, una cursa que es va celebrar el passat 2 de maig amb sortida i arribada a la població de Sariñena dins el territori dels Monegros. Tothom ho coneix. Grans extensions de terreny de pàram en un circuit de 114 kms on es compaginàven trams de plà on es podía rodar realment depressa amb d’altres de pujades i baixades, trencacames, i que feien de la cursa una prova de resistència on la dosificació de forces era necesaria.

Ara en vindrán unes altres al llarg d’aquest temps on haure de posar-me necessariament a prova per tal de seguir progressant.

En resum, planificació, preparació i consecució. Tres premises per a tots aquells que un dia decidiu fer un pas més en allò que us entusiasma dins el terreny esportiu i en qualsevol modalitat.

Fins ,més endavant.

Gracienc de naixement i del Gràcia per afició.

Ja, els meu pare quan encara no feia quatre mesos que era en aquest mon va apuntar-me al club que a día d’avui pertanyo, tot seguint la saga familiar; els meus avis i pares i que jo he seguit amb les meves filles.

Dins el Gràcia vais aprendre tot allò que s’ha d’estimar i respectar de la natura, formant-me en els cursets que cada any proposa l’entitat i que vàren enriquir-me i obrir experiències a les diverses modalitats dins el marc muntanyenc; l’alpinisme, l’escalada, l’esqui de muntanya i finalment l’espeleología.

Totes elles interesants, formen part de la meva estreta relació amb el mon muntanyenc d’on vinc i que m’empenyen a viure noves experiències com la que apasionadament m’he llançat a experimentar.

Un somni, una fita, un projecte….. així es com vaig veure en un inici la possibilitat de participar en una de les curses de btt mes importants del mon i de ben segur una de les més dures en aquesta modalitat, la TITAN DESERT.

En un principi et plantejes si estarás al nivell d’afrontar un repte d’aquest tamany ja que de ben segur no es tractará d’una pedalada popular de diumenge a que tots estem acostumats a participar. Es tracta d’afrontar etapes de més de 100 quilòmetres dia rera dia durant 5 dies, en unes condicions que al nostre pais no es donen i que no es poden experimentar abans de ser-hi.

En fí, no es parli més, finalment i després d’assitir-hi a la presentació de la cursa que per casualitat varen fer al poble del costat on visc tot queda decidit. Hi participaré.

Ara queda el més feixug per fer. La preparació del projecte.

En aquest tipus de curses has de valorar i mesurar el que tens i el que et falta, ja sigui a nivell material, com físic i mental, Així que has de treballar paralelament en diversos camps a la vegada.

Per una banda cercar el patrocini necessari per tal de poder costejar el cost de material e inscripció que aquest tipus de curses exigeix ja que no son precisament econòmiques.

En segon lloc preparar-se fisicament per afrontar un repte de desgast físic tan accentuat i potenciar correcta i equilibradament el teu cos amb un esforç complementari tant a gimnàs com sobre la bicicleta compaginant-lo amb la feina, la familia i el teu temps lliure. En poques paraules, treient temps al temps i donant aquestes hores al treball de camp.

Compaginant aquests punts també queda i no oblidem la divulgació del projecte que a la vegada servirá com a presentació als posibles patrocinadors, cercant informació, fotografies, i tot allò que sigui visual e interessant als ulls dels posibles colaboradors, fent amb tot plegat un dossier a presentar a tots ells. Es la carta de presentació i una de les eines principals.

Aquests han estat els meus primers passos cap a una fita en la que ja estic i que hem porta dia rera dia a donar un cop més al pedal.

El compte enrera ja ha començat.