Ja hem arribat del desert i hem trobo molt content per haver finalitzat amb èxit una prova de les més dures a que mai m'he enfrontat.
Etapes llargues on el cap et va posant a prova constantment mentre vas pedalant per les pistes enmig de planúries on la vista es perd i no tens ningú enlloc.
Calor, pols, ganes de veure quelcom més fred que el que tens a la motxilla que s'ha escalfat i no hi ha qui s'empasi aquell líquid, menjar les barretes que per obligació toca menjar per tal de no perdre forces i sota un sol de justícia que et fa més feixuga aquesta tasca.
Pedalar i pedalar, traçar un bon camí per tal d'evitar aquells matolls que arrenquen de terra amb les punxes que amenacen els neumàtics, o aquelles pedres esmolades pel vent i la sorra que t'avisen del risc de tallar la coberta.
Estres que es suma a l'horari de pas dels controls de pas, CP1 primer, CP2 després i CP3 al final, marcant en cada un d'ells el temps que momentàneament et mantenen viu a la cursa.
Després a correr per tal d'exaurir les darreres forces del día i passar victoriós per la línea d'arribada dins el marge de temps que encara et queda. Una etapa més completada amb èxit.
Demà un altre batalla.
Ara recordo amb enyorança la brisa calenta que ens castigava la pell, aquelles olors de menjars barrejats, els comentaris dels companys, molts d'ells desconeguts però amb els que compartíem una mateixa fita dins i fora de la cursa, els moments al campament, els brifing's dels vespres on ens posaven novament en tensió pel día seguent, .....
A estat dur, però ha valgut la pena, molt la pena... i ara.... a seguir somiant amb d'altres fites que hem mantinguin en guàrdia.
Jo soc així.
