La ultima borrasca de la primavera!!

També es mala sort que el cap de setmana tinguem una depressió creuant el pirineu i acompanyada de vents gèlids de nord.
Vuit del matí, cinc graus positius a Puigcerdà i arrenglerats a la sortida per tal d'afrontar els 140 quilòmetres de cursa.
Per fí comencem a rodar. Els primers quilòmetres es fan depressa, tothom te ganes d'arribar.
Comencem a notar el vent fred al cos i busquem un grupet on aixoplugar-nos del vent. No es moment de tirar sol o et quedes en l'intent.
Els quilòmetres van passant ràpidament i la mitja es alta.
Arribem a la Seu i es moment de començar a treure roba així que el paravent va guarda't. Comencem a tenir nuvols al cel que ens fan preveure que el sol durará poc.
Evidentment i al arribar al estadi d'Andorra el cel es comença a tancar. Decideixo no aturar-me en l'avituallament i segueixo en direcció a Canillo on trobaré un altre per avituallar-me.
A l'arribar a l'alçada d'Encamp comencem a notar la barrufa de neu a la cara i veiem que el que tenim damunt nostre es un temps d'infern. Encara no podem preveure el que després ens haurem d'enfrontar.
Pujada forta per les rampes del santuari de Meritxell i un cop salvat el desnivell arribem a Canillo sota una intensa tormenta de neu granulada i fort vent. El terra esta mullat i al rodar ens anem mullant la roba i les sabatilles.pedalem fort i més fort per tal de no perdre la poca escalfor corporal que encara conservem. Ulleres entelades, roba xopa, el vent que cada cop es més fort i davant nostre el port d'Envalira que tot comená després de deixar el trencall de les pistes de Grau Roig que veiem emblanquinades.
Corves,rampes, més corves i més rampes. Finalment arribem a coronar el port.
Moment d'agafar uns fulls de diari per protegir-nos del fred de la baixada, ens calcem tota la roba que tenim, que la veritat es poca i enceto la baixada sobre un terra mullat i a 0ºC "ni fred ni calor". La sensació que tinc després de baixar tres curves es d'haver entrat en el congelador del meu frigorific de casa. No tinc mans, ni dits, ni cara, i per acabar-ho d'adobar, els frens de la bici cada cop responen menys.
He d'aturar-me un parell de cops abans d'arribar al Pas de la Casa per tal d'intentar refer els dits. El fort vent i la tormenta que seguim patint ens fa finalment desistir de seguir avall e intentar pujar Puymorents així que decideixo aixoplugar-me a una de les garites que amablement ens han cedit els gendarmes francesos i esperar la repatriació a Puigcerdà que l'organització de la cursa ha proposat veient els greus problemes metereològics que aquesta edició ens ha tocat patir.
Decebut per la mala sort que m'acompanya, decideixo posar fí aquest any a la Tres Nacions. L'any vinent milloraré el temps que ja portava millorat fins a l'aturada.